¿ERES DEMOCRATA O T’HO FAS?

Un alvanç. La resposta correcta ad esta pregunta, per a molts individus, es “t’ho fas”. I vaig a explicar-ho en dos eixemples.

Fa relativament poc, just abans de l’estiu, va apareixer un llibre en el que parla del fals concepte –millor dit, comportament- democrata. El titul del llibre es molt paregut al d’est articul –pero en castella, clar-. En ell, l’autora qüestionava molt encertadament el talant democratic a soles nominatiu o parcil d’alguns ciutadans que precisament son els que mes se les donen de “democrates”. I es que a lo millor no saben alguns que “democracia” es sinonim tambe o mes be implica igualment uns atres valors com “tolerancia”, “respecte” i/o “solidaritat”. Este llibre posa eixemples molt bons a on s’aprecia esta falsa democracia en algunes persones. Pero yo vullc destacar-ne un cas que ya he referenciat en alguna atra ocasio pero que no em canse de repetir-lo perque es molt delator de l’autentica naturalea d’alguns individus. En esta societat trobem a una serie de persones que son precisament els que mes se les donen de domocrates i s’atrevixen a qualificar a uns atres de fascistes. Estes persones, tan democrates elles, catalanistes totes, es mostren absolutament intolerants davant la presencia d’uns atres que pensen de manera diferent ad elles. i en elles es produix la contradiccio mes flagrant: mentres que son tan tolerants, respectuosos o solidaris cap al tercer mon, les minories etniques, els immigrants, els practicants d’unes atres religions... es dir, cap a problematiques que en realitat –i en termens generals- els toca mes o manco de llunt, son incapaços de tolerar, de respectar o de ser solidaris en sa casa mateixa, en els seus veïns, amics o coneguts perque siguen valencianistes. Ahi son uns autentics fascistes. Es com l’escandalosa actitut d’aquells que s’indignen efusivament fins la coentor davant l’aniquilacio o la desaparicio d’una llengua –i, en conseqüencia, d’una cultura- de Mozambique o de l’Indonesia mentres no tenen cap de prejuï en destruir la llengua i la cultura propies, la valenciana. Sens estorar-se, ¿com es menja aço?

En la mateixa llinia, un segon eixemple. Tambe per la mateixa epoca vaig sentir de rapafuig en la radio unes paraules atribuides em pense a Borges en boca d’algu que, en motiu del ridicul Forum de Barcelona, les pronunciava com una especie de proclama reivindicativa. Venien a dir mes o manco –i en tota la rao del mon- que hem de ser molt conscients de la defensa de les llengües propies, minoritaries i minorisades ya que resulta evident que, en morir una llengua, mor una part –possiblement la mes important- d’una cultura. I estes paraules es pronunciaven hipocritament en un foro a on es pretenia potenciar la tolerancia, el respecte, la convivencia... els pilars de la democracia. Aixina, eixe foro es convertia mes be en una simple i vulgar publicitacio de Barcelona i Catalunya a on, en lloc de potenciar el talant democratic, s’anava en pla “bons chiquets oportunistes i aprofitats tipo secta malcriada dels anys xixanta-setanta”. La falsetat i l’hipocresia com a adjunts a la democracia. Mentres pronuncien sacrilegament estes grans paraules de grans pensadors, paralelament s’esta aniquilant –des del mateix foro de Barcelona- la llengua i l’identitat valencianes.

Vixca, per tant, la democracia; i ya sabeu, per a autoproclamar-se democrates no cal ser-ho; es suficient en aparentar-ho i ser uns desvergonyits. A hores d’ara, no vos importe desvirtuar la base de la convivencia ciutadana. Ya ho han fet uns atres.

¿CATALANISME O ESPANYOLISME? ¿QUIN DELS DOS ES PIJOR?

Afortunadament, no soc un expert en temes belics; ni falta que em fa. Aixo vol dir que, en qüestions estrategiques, per a enfrontaments d’esta indole, per gracia estic un poc fora de joc. L’eixercit mai ha despertat en mi cap de passio; mes be, aprensio. Aixina i tot, u sempre acaba coneixent un poc de guerres perque de mes llunt o de mes prop, reals o metaforiques, sanguinoses o no, es lo que nos ha tocat viure...

Tot aço ve a que l’historia recent de Valencia que nos ha tocat viure recorda un poc eixe mon d’eixercits, enfrontaments, batalles, etc. I la peculiaritat de Valencia, a diferencia d’unes atres “guerres declarades”, es que aci tenim dos fronts oberts; aixina es que nos toca “lluitar” contra dos tipos de perills –que, en el fondo, tenen el mateix objectiu-: l’espanyoliste i el catalaniste. I la pregunta del segle es “¿quin dels dos es pijor?”.

A voltes se nos ha acusat al valencianisme –injustament i sense fonament, com sempre- de que estem o mes be actuem mes contra el catalanisme que contra l’espanyolisme, que, certament, es igual de perillos. Es veritat, pero aixo te una explicacio i, en conseqüencia, una justificacio-fonamentacio.

Quan un eixercit s’enfronta a un atre eixercit “visible”, que el tens davant, podriem dir que eix enfrontament es mes “noble”: saps a on està el teu enemic, com es mou, que pot fer, quines estrategies pot utilisar; es un eixercit com toca, previsible, i el combat adquirix, per tant, un aire mes clar, definit, mes igual.

Pero quan gran part de l’eixercit contrari i un fum de mercenaris els tens dins, al costat, darrere, entre “els teus”, camuflats com a “teus” baix la mateixa apariencia que tu fent la guerra en pla “maqui” o “faccio”, inoculats utilisant la forma d’un cancer a on es dificil distinguir entre les celules “bones” i les “roïnes” i endivinar a on va a reproduir-se i reapareixer...; quan l’adversari ha entrat al teu territori utilisant perillosos cavalls de Troya –ingeniosos pero de covarts-; quan l’estrategia mes habitual es la traïcio i la compra-venta de voluntats... En eixes condicions, la lluita es destructora, desmoralisadora; dividix, produix cansanci, confusio, desconfiança, abandonaments, fugides, traspassaments imprevisibles al bando agressor. Es una lluita mes dificil, sense dubte, poc “noble”. En este cas, es mes dificil saber qui es qui i a on està cadascu.

Aixina son les formes d’actuar d’uns (els espanyolistes, d’eixercit frontal) i dels atres (els catalanistes, d’eixercit transversal). Per tant, es molt facil la resposta a la pregunta que faig en el titul d’est articul: clar que hem de combatre contra l’espanyolisme; pero l’esforç que hem d’aplicar contra el catalanisme es, inevitablement, molt superior. L’espanyolisme nos ve de cara –i nos poden ajudar uns atres territoris en este tipo d’enfrontament-; el catalanisme ho fa a traïcio, per l’esquena, des de dins –i ningu està dispost a ajudar-nos en esta brega-.L’espanyolisme preten desplaçar-nos (i aci estem a pesar de tot), pero el catalanisme preten absorbir-nos (i no se si estem aci per molt de temps). No vos capia cap de dubte de que en esta lliça el catalanisme -¿¡sorpresa!?- actua en connivencia en l’espanyolisme i treballa per a l’espanyolisme puix l’objectiu ultim dels dos es el mateix. Despres vindra la reparticio del territori, ya que els “Països Catalans” no inclouen les comarques castellanoparlants, que passarien a formar part de l’Estat Espanyol.

Es natural, per tant, que es carregue mes contra el catalanisme, mes subtil, mes perillos... i d’enfrontament mes perentori.

II. PERFIL. CONFLUENCIA I PERFIL DEL VALENCIANISME

II. PERFIL

Parlava en el meu anterior articul d’un espai comu, coincident i inqüestionable per als valencianistes; millor dit, per als grups/partits valencianistes que estan disposts a plantar cara per la societat valenciana i contra els atacs del catalanisme i de l’espanyolisme. Eix espai s’ha perfilat d’una forma practicament espontanea, sense discussions ni qüestionaments. I no podia ser d’una atra manera ya que les experiencies vixcudes en els ultims 25-35 anys nos permeten saber qui es qui i a on està cadascu. Ya no podra dir qualsevol que es valencianiste, puix el valencianisme te un perfil –per fi- suficientment definit i que, en termens generals, passe a expondre.

1. Llengua i normativa. Tots senyalen com a objectiu primer la defensa de la llengua valenciana com a part emblematica de la nostra identitat. I, en este punt, es important matisar que esta defensa es fara, pel seu caracter diferencial (incomplet, pero suficient) des dels principis que han marcat les conegudes com a “Normes d’El Puig” des de que foren creades i es necessari puntualisar que es seguiran les normes “sens accentuar” ya que el valencianisme no veu en bons ulls esta estranya modificacio ortografica que nos acosta al catala i al castella.

2. Territori. Sense cap vinculacio aliena o antinatura, es defen el territori valencia conforme està configurat en l’actualitat, encara que uns el deixarien tal qual, uns atres son partidaris de potenciar l’idea de les comarques, uns atres de reintroduir el concepte de les governacions de l’epoca foral (que, en combinacio en les comarques feren desapareixer l’actual divisio provincial)... pero tots conscients, no com un problem sino com una peculiar riquea, de l’existencia de zones d’orige castellaparlant i zones d’orige valenciaparlant. Tots tenim tambe l’idea molt clara de la necessitat i conveniencia de vertebrar el territori des de la tolerancia, el respecte i la convivencia, mai des de l’enfrontament. Ningu qüestiona la capitalitat de la ciutat de Valencia a la que s’ha de potenciar i protegir.

3. El nom inqüestionable del nostre territori es “Valencia”, sent Valencia Cap i Casal la denominacio propia de la capital. Tots nos enorgullim i reivindiquem la denominacio historica i propia de “Regne de Valencia”. Despres, hi ha qui accepta la denominacio “Comunitat Valenciana” i hi ha qui preferix la de “Nacio Valenciana” llamentant, a l’hora, que el catalanisme nos haja usurpat i tergiversat la de “Païs Valencià”, igualment llegitim pero de desafortunada aplicacio actual. Rebugem energicament el terme “Levante” i el de “Païs Valencià” dins del concepte dels “Països Catalans”.

4. La Senyera. Els elements basics que tots defenem en la nostra bandera son les quatre barres roges sobre fondo groc i –el mes important i diferencial- la franja blava a l’esquerra de la bandera. Sens aço no es una Senyera. Ara be, hi ha qui preferix el blau en corona, hi ha qui sense corona, hi ha qui en una estrela blanca de cinc puntes... Estes preferencies son totes respectades per tots sempre que aparega la franja blava ya que es la part diferencial, diferenciadora, distintiva, identitaria i definitoria de la nostra bandera, de nom propi Senyera.

5. Cultura. Tota manifestacio cultural, artistica, historica, lliteraria, festiva o folclorica que siga patrimonial sera protegida, defesa, difosa i potenciada en contundencia, de forma que es respondra en virulencia –la que faça falta- a tota agressio contra la nostra identitat. Ausias March o Blasco Ibáñez; la paella, l’orchata o l’arnadi; les fogueres, les gayates, els moros i cristians o les falles; Basset, El Palleter o Vinatea i un llarc etcetera seran d’especial proteccio perque formen part de l’identitat valenciana (un catalaniste o un espanyoliste mai poden ser maulets, a soles poden qualificar-se com a botiflers).

Estos son els cinc pilars basics que constituixen els fonaments irrenunciables del valencianisme del segle XXI, un enllaç clau entre la gloria del passat i la proyeccio cap al futur. I son els fonaments que conformen eix espai comu i inqüestionable a on tots els valencianistes moderns confluim i que tots estem disposts a defendre.

Fora dels ya senyalats, no hi ha matisos. Els que vullguen matisar mes tenen uns atres espais a on confluir: espanyolistes, catalanistes o tercerviistes, pero en cap de cas el nostre, el valencianiste.

Chimo Lanuza