Afortunadament, no soc un expert en temes belics; ni falta que em fa. Aixo vol dir que, en qüestions estrategiques, per a enfrontaments d’esta indole, per gracia estic un poc fora de joc. L’eixercit mai ha despertat en mi cap de passio; mes be, aprensio. Aixina i tot, u sempre acaba coneixent un poc de guerres perque de mes llunt o de mes prop, reals o metaforiques, sanguinoses o no, es lo que nos ha tocat viure...
Tot aço ve a que l’historia recent de Valencia que nos ha tocat viure recorda un poc eixe mon d’eixercits, enfrontaments, batalles, etc. I la peculiaritat de Valencia, a diferencia d’unes atres “guerres declarades”, es que aci tenim dos fronts oberts; aixina es que nos toca “lluitar” contra dos tipos de perills –que, en el fondo, tenen el mateix objectiu-: l’espanyoliste i el catalaniste. I la pregunta del segle es “¿quin dels dos es pijor?”.
A voltes se nos ha acusat al valencianisme –injustament i sense fonament, com sempre- de que estem o mes be actuem mes contra el catalanisme que contra l’espanyolisme, que, certament, es igual de perillos. Es veritat, pero aixo te una explicacio i, en conseqüencia, una justificacio-fonamentacio.
Quan un eixercit s’enfronta a un atre eixercit “visible”, que el tens davant, podriem dir que eix enfrontament es mes “noble”: saps a on està el teu enemic, com es mou, que pot fer, quines estrategies pot utilisar; es un eixercit com toca, previsible, i el combat adquirix, per tant, un aire mes clar, definit, mes igual.
Pero quan gran part de l’eixercit contrari i un fum de mercenaris els tens dins, al costat, darrere, entre “els teus”, camuflats com a “teus” baix la mateixa apariencia que tu fent la guerra en pla “maqui” o “faccio”, inoculats utilisant la forma d’un cancer a on es dificil distinguir entre les celules “bones” i les “roïnes” i endivinar a on va a reproduir-se i reapareixer...; quan l’adversari ha entrat al teu territori utilisant perillosos cavalls de Troya –ingeniosos pero de covarts-; quan l’estrategia mes habitual es la traïcio i la compra-venta de voluntats... En eixes condicions, la lluita es destructora, desmoralisadora; dividix, produix cansanci, confusio, desconfiança, abandonaments, fugides, traspassaments imprevisibles al bando agressor. Es una lluita mes dificil, sense dubte, poc “noble”. En este cas, es mes dificil saber qui es qui i a on està cadascu.
Aixina son les formes d’actuar d’uns (els espanyolistes, d’eixercit frontal) i dels atres (els catalanistes, d’eixercit transversal). Per tant, es molt facil la resposta a la pregunta que faig en el titul d’est articul: clar que hem de combatre contra l’espanyolisme; pero l’esforç que hem d’aplicar contra el catalanisme es, inevitablement, molt superior. L’espanyolisme nos ve de cara –i nos poden ajudar uns atres territoris en este tipo d’enfrontament-; el catalanisme ho fa a traïcio, per l’esquena, des de dins –i ningu està dispost a ajudar-nos en esta brega-.L’espanyolisme preten desplaçar-nos (i aci estem a pesar de tot), pero el catalanisme preten absorbir-nos (i no se si estem aci per molt de temps). No vos capia cap de dubte de que en esta lliça el catalanisme -¿¡sorpresa!?- actua en connivencia en l’espanyolisme i treballa per a l’espanyolisme puix l’objectiu ultim dels dos es el mateix. Despres vindra la reparticio del territori, ya que els “Països Catalans” no inclouen les comarques castellanoparlants, que passarien a formar part de l’Estat Espanyol.
Es natural, per tant, que es carregue mes contra el catalanisme, mes subtil, mes perillos... i d’enfrontament mes perentori.
Tot aço ve a que l’historia recent de Valencia que nos ha tocat viure recorda un poc eixe mon d’eixercits, enfrontaments, batalles, etc. I la peculiaritat de Valencia, a diferencia d’unes atres “guerres declarades”, es que aci tenim dos fronts oberts; aixina es que nos toca “lluitar” contra dos tipos de perills –que, en el fondo, tenen el mateix objectiu-: l’espanyoliste i el catalaniste. I la pregunta del segle es “¿quin dels dos es pijor?”.
A voltes se nos ha acusat al valencianisme –injustament i sense fonament, com sempre- de que estem o mes be actuem mes contra el catalanisme que contra l’espanyolisme, que, certament, es igual de perillos. Es veritat, pero aixo te una explicacio i, en conseqüencia, una justificacio-fonamentacio.
Quan un eixercit s’enfronta a un atre eixercit “visible”, que el tens davant, podriem dir que eix enfrontament es mes “noble”: saps a on està el teu enemic, com es mou, que pot fer, quines estrategies pot utilisar; es un eixercit com toca, previsible, i el combat adquirix, per tant, un aire mes clar, definit, mes igual.
Pero quan gran part de l’eixercit contrari i un fum de mercenaris els tens dins, al costat, darrere, entre “els teus”, camuflats com a “teus” baix la mateixa apariencia que tu fent la guerra en pla “maqui” o “faccio”, inoculats utilisant la forma d’un cancer a on es dificil distinguir entre les celules “bones” i les “roïnes” i endivinar a on va a reproduir-se i reapareixer...; quan l’adversari ha entrat al teu territori utilisant perillosos cavalls de Troya –ingeniosos pero de covarts-; quan l’estrategia mes habitual es la traïcio i la compra-venta de voluntats... En eixes condicions, la lluita es destructora, desmoralisadora; dividix, produix cansanci, confusio, desconfiança, abandonaments, fugides, traspassaments imprevisibles al bando agressor. Es una lluita mes dificil, sense dubte, poc “noble”. En este cas, es mes dificil saber qui es qui i a on està cadascu.
Aixina son les formes d’actuar d’uns (els espanyolistes, d’eixercit frontal) i dels atres (els catalanistes, d’eixercit transversal). Per tant, es molt facil la resposta a la pregunta que faig en el titul d’est articul: clar que hem de combatre contra l’espanyolisme; pero l’esforç que hem d’aplicar contra el catalanisme es, inevitablement, molt superior. L’espanyolisme nos ve de cara –i nos poden ajudar uns atres territoris en este tipo d’enfrontament-; el catalanisme ho fa a traïcio, per l’esquena, des de dins –i ningu està dispost a ajudar-nos en esta brega-.L’espanyolisme preten desplaçar-nos (i aci estem a pesar de tot), pero el catalanisme preten absorbir-nos (i no se si estem aci per molt de temps). No vos capia cap de dubte de que en esta lliça el catalanisme -¿¡sorpresa!?- actua en connivencia en l’espanyolisme i treballa per a l’espanyolisme puix l’objectiu ultim dels dos es el mateix. Despres vindra la reparticio del territori, ya que els “Països Catalans” no inclouen les comarques castellanoparlants, que passarien a formar part de l’Estat Espanyol.
Es natural, per tant, que es carregue mes contra el catalanisme, mes subtil, mes perillos... i d’enfrontament mes perentori.
