9 D’OCTUBRE, VALENCIA EN MARCHA

¿Per a que servix el nou d’octubre?

Per a molts valencians, significa una festivitat que aprofiten per a pegar a correr i passar uns dies fora en la familia o en els amics. I, si cau be el dotze, millor encara: un bon pont que pot aplegar a convertir-se en unes minivacacions. I em pareix be, tots tenim dret a gojar de temps en temps del plaer de dispondre d’uns dies per a desconectar del ritme habitual i quotidia de la faena i de la casa. No sere yo qui vaja a criticar que les persones facen us del seu dret al descans o a l’aventura.

Pero el nou d’octubre te un atre significat. L’ha de tindre. El nou d’octubre va naixer com una data reivindicativa valencianista i com una data d’afirmacio -en moltes ocasions de reafirmacio- valenciana. Es evident que una nacio que no es senta amenaçada no necessita d’esta classe d’actes. I, a l’inversa, quan hi ha pobles, com el nostre, que recurrixen periodicament a manifestacions populars en les que, com una pinya, tots els assistents convertixen el seu cant en un clam, es perque senten necessaria una continua defensa front a una serie d’agressions mai desijades, sempre latents.

No es ara l’ocasio mes adequada per a recordar les continues incursions i inferencies alienes de les que ha segut objecte el poble valencià des de fa temps per banda del poder central o per banda del catalanisme en les ultimes decades en l’objectiu, els primers, d’anular-nos, i els segons d’absorbir-nos. Pero Valencia seguix afortunadament -i encara- ahi i els valencians cada nou d’octubre ho recordem mes que en tot l’any i convertim una festa en la nostra festa, una commemoracio en un acte de reafirmacio. Perque estem cansats de tanta persecucio, de tanta opressio i de tant d’oblit. I, si hem d’insistir, no nos importa.

Perque la Nacio valenciana es important per als valencians i mes encara per als valencianistes.

Els catalanistes i els espanyolistes estrictes sempre han estat molt recelosos de celebrar el nou d’octubre perque en el fondo Valencia estricta els importa ben poca cosa (uns servint a Catalunya i els atres a Madrit, no li veuen sentit a una festa que va en contra dels seus interessos i que es convertix en una reivindicacio del poble valencià). Aixina, si els valencians seguim cada nou d’octubre reclamant respecte, evidentment es perque nos sentim invadits en la nostra intimitat nacional; i, mentres els valencians no ocupem el lloc que nos correspon en l’Europa a la que aspirem i que nos espera, cada nou d’octubre hem de seguir recordant al govern central que el futur de Valencia passa necessariament per atendre als interessos dels valencians i els interessos dels valencians no poden ser sino valencianistes -i no s’hi val seguir enganyant al personal dient que els autentics valencianistes son els catalanistes: els catalanistes servixen a Catalunya sempre, mai a Valencia-. Valencianiste i valencianisme son conceptes que a soles poden fer referencia a Valencia; i Valencia es la patria dels valencians, de tots els valencians, sense diferencies, sense complexos, sense una intencio d’anar mes alla d’a on nos pertoca com fan uns atres, pero tampoc d’anar menys alla de lo que es la nostra responsabilitat.

Pero esta ha de ser una actitut decidida i sense contemplacions cap a ningu, que, si els espanyolistes frustraren el seu dia la creacio d’una autonomia en un major marge de competencies, els catalanistes van impedir -han impedit, seguixen impedint- que Valencia recupere, retrobre i reivindique la seua propia identitat, assumint estos un incomprensible servilisme sobre tot provenint d’unes persones que s’enten -teoricament- que estan mes “formades” perque han estudiat o han investigat (de ben poca cosa els ha servit, pero es qüestio de paciencia). I no nos podem permetre el luxe de baixar la guardia perque, en quant nos relaxem, els poc amants -per utilisar un eufemisme- de Valencia estan a l’aguait per a continuar en els seus mecanismes de neutralisacio de les forces valencianistes i abortar qualsevol intent d’autoafirmacio.

El nou d’octubre de la ciutat de Valencia ha segut tradicionalment una reivindicacio i es un eixemple a seguir en el sentit de que un poble amenaçat de desaparicio continuà, durant els anys mes dificils de la dictadura i de la transicio, reunint-se per a reclamar Valencia per als valencians i durant els anys mes dificils de l’humillacio catalanista, va continuar reclamant Valencia per als valencians. Actualment, el nou d’octubre es una festa, ha de ser una festa, pero no ha d’oblidar el seu original caracter reivindicatiu gracies al qual hui hem deixat de ser una “región” mes d’Espanya i gracies al qual encara no som un païs dins de l’espectre dels Països catalans per a ser una Comunitat valenciana en aspiracions a un major percentage d’autogovern i fonamentalment en aspiracions a recuperar l’autoestima necessaria per a continuar avant en la definitiva reafirmacio com a poble.

No es precis celebrar el nou d’octubre en Valencia Cap i Casal, ni potser en el teu municipi domiciliar, ni tan sols sería inclus necessari celebrar-lo: lo important es entendre que hem d’anar units davant el repte i la provocacio d’uns tercers que pretenen anular-nos. El nou d’octubre pot ser una data emblematica que celebrem o no, lo important es que tingam molt clar qui som i quina cosa volem. Lo important es que Valencia seguixca en marcha. Es una atra manera de celebrar-lo. Un nou d’octubre, un tres de febrer o un vintidos d’agost...

O fent que cada dia de l’any siga nou d’octubre.

(octubre de 1998)

VULLC SER LLIURE

Despres de tants anys reclamant i reivindicant la llibertat d’expressio, de manifestacio, d’eleccio, de pensament, de sentiment...; la llibertat de creacio, la de participacio, la d’integracio, la de decisio...; la llibertat de ser i d’estar, la de conviure, la de viure i viure’m, la de moure’m... Despres de tants anys de reivindicar la llibertat, observe en tristea que no soc –no som- lliure –no som lliures-.

Perque, certament, no som lliures d’expressar-nos obertament. Aixina, els valencianistes, segons com, quan, a on i en qui, nos veem obligats moltes voltes a “suavisar” (ocultar, reprimir) la nostra condicio de valencianistes. No es politicament correcte. No som lliures, per tant, de manifestar-nos clarament valencianistes –cosa que no passa en els catalanistes, no saben la sort que tenen-. Els valencianistes no podem elegir lliurement les nostres llectures –estan perseguides, ocultades, minimisades-. Tot aço nos impedix integrar-nos, participar obertament en la societat i, per tant, no podem viure ni conviure pacificament com a valencians en Valencia. En conseqüencia, no podem ser valencians en llibertat. Perque l’unic “isme” natural per als naturals de Valencia hauria de ser el de “valencianisme”. Puix no, no es aixina. En termens generals, els valencians son qualsevol cosa: catalanistes, espanyolistes, barcelonistes, madridistes... del Valencia CF... pero no valencianistes.

A uns atres nivells. Per ser valencianistes, els valencianistes tenim menys oportunitats que els catalanistes, els espanyolistes o, simplement, els que no son res. Aixina, en Valencia, si eres catalaniste, espanyoliste, minusvalit, d’alguna minoria etnica, d’una ONG; si eres un desvergonyit, un lladre o un assessi; si eres qualsevol o si simplement no eres res, ya eres mes que si eres valencianiste, tens una serie de “privilegis” que el valencianiste no els te. ¿Aço te trellat? No vullc que el valencianiste siga mes que ningu –aixo es mes propi de catalanistes i/o espanyolistes-. A soles vullc ser com tots, com qualsevol; o, per lo manco, tindre les mateixes oportunitats i els mateixos drets.

Vaig a posar-ho mes dificil encara. Si vullc casar-me, dificultats; si vullc separar-me o divorciar-me, mes dificultats encara; si vullc abortar, dificultats; si reclame la dignitat de l’eutanasia, a fotre’s; si vullc adoptar un chiquet, problemes, temps i diners; si no vullc que l’iglesia catolica i determinada elit interferixquen en la meua vida privada, apanyat estic; si vullc anar a ajudar a llocs a on puc fer falta, problemes (està monopolisat); si vullc casar-me en un/una del mateix sexe que yo, problemes; si, simplement, no vullc casar-me en el sentit estricte de la paraula, problemes; si vullc banyar-me nuet en la plaja, problemes; si vullc fer-me un porro, problemes; si vullc vore per televisio pelicules porno, les he de pagar (vore com maten a uns bous es gratuit... i, damunt, considerat com un espectacul festiu); si vullc una cadena que emitixca en una llengua que no siga el castella, o he de tragar-me el catala o he d’acudir al satelit per a agarrar emisores en italia, frances, angles...; si no vullc que li ensenyen catala als meus fills, problemes; si no vullc que em governen assessins i/o etnicides, problemes; si no vullc que ideologisen als meus fills en l’escola, problemes; si no vullc que els rics –o uns quants- vixquen a costa meua, problemes; si vullc treballar en dignitat, problemes; si vullc compartir el meu mon i el meu espai en els immigrants, problemes; si vullc que els imposts que paguem tots els ciutadans revertixquen en beneficis per a la societat –i no en proyectes faraonics per a benefici del politic de tanda-, problemes...

Son massa problemes per a poder afirmar que soc lliure. I yo vullc ser lliure.

JUSTS PER PECADORS

Suponc que, en termens generals, les coses son aixina i aixina les hem d’afrontar. Pero sempre m’he rebelat contra esta máxima que fa de titul en esta ocasio perque pense que no deixa de ser injusta.

La quotidianeïtat de la nostra habitual convivencia nos impon situacions de conducta semirrepressives regulades per la via llegal que pretenen “corregir”actuacions inadequades d’alguns. Fins ahi, correcte perque s’ha d’intentar erradicar eixes conductes indesijables sobre tot perque poden causar greus danys no a soles en les persones que les realisen sino tambe en terceres persones i les mides que es prenen pretenen protegir tambe ad eixos atres ciutadans –suponc-. El problema apareix quan, davant de l’impossibilitat de garbellar en efectivitat per a trobar als culpables de determinades accions, les solucions que s’adopten s’apliquen al conjunt de la societat, pagant aixina justs per pecadors.

Per eixemple:

-Per culpa del poc coneiximent d’alguns conductors temeraris, tots hem d’acoplar-nos a unes fortes mides de seguritat que poden fer la conduccio menys agradable i que son innecessaries entre la major part dels conductors –sobre tot si son dones, que son mes prudents-. I despres, TOTS paguem en els nostres imposts l’imprudencia d’alguns (que, per cert, ix carissima).

-La falta de responsabilitat d’uns quants impedix que molts atres pugam coneixer en directe els beneficis d’alguns espais naturals que s’ha hagut de protegir contra la barbaries i ara a soles es poden visitar de forma molt controlada o reduida.

-Els interessos personals d’uns quants, mes la falta de personalitat d’uns atres junt a la falta d’interes d’uns tercers son motiu suficient –mai cientific- per a que el catala s’imponga oficialment en terres valencianes i tots hem de passar per una hipercatalanisacio oculta sense paliatius.

-Per l’inexistencia d’autocontrol en uns quants desconeiximentats en l’ingestio de begudes alcoholiques, el restant ha de pagar a preus ben elevats la seua dosis mes reservada i de dubtosa perniciositat.

-A causa dels excessos d’uns quants destrellatats que son incapaços de posar fites, uns atres no poden fer-se un simple porro de forma esporadica.

-La ment bruta i l’hipocresia d’un grapat de persones impossibilita que el nuet es veja com la manifestacio mes natural del cos huma i per este motiu els naturistes no poden nadar o prendre el sol conforme mes a gust estan.

I, aixina, la quotidianeïtat es una lletania insufrible, interminable, de restriccions, de llimitacions, de repressions, de prohibicions... que, baix l’eufemisme de la regulacio des de la llegalitat, lo que fa es que el viure es convertixca, en ocasions, en un atre eufemisme, en este cas de sobreviure.